Evolució de les TIC’s en la legislació educativa

En aquesta entrada vull recordar un tema que a la nostra societat és un tema candent, sobretot en els col·lectius de professionals de l’educació, de pares i de ciutadans preocupats pels drets socials que cada vegada es beuen més retallats. Vull parlar de la legislació educativa del nostre país i de l’evolució que ha tingut a Espanya.

Per començar,  per què es caracteritza l’evolució legislativa d’aspectes educatius del nostre país?

Per canvis constants, per desacords, per plans que no tenen temps ni mitjans per arribar a arrelar en els centres educatius, per diferències entre comunitats autònomes, etc. En definitiva, res estable i evolutivament lineal. Sempre ple d’entrebancs.

Tot i que algunes idees siguin bones i estiguin donant resultats, com diu Manueal Area, “...la dada preocupant, es la manca de coordinació institucional o la manca de fòrums de trobada i col·laboració entre altres programes autonòmics i els impulsats pel govern centra.” Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pàgs. 199-232.

La causa d’aquesta descoordinació penso que es veu influïda pel compromís que cada comunitat autònoma té respecte al impuls de la qualitat de l’educació espanyola. Les polítiques, en general, no només les educatives estan pensades al voltant de criteris de caire polític, econòmic i empresarial. D’aquesta manera, les polítiques educatives es veuen contaminades per interessos capitalistes i disten molt de reconèixer les veritables necessitats educatives dels nostres centres.

La LOMCE és el cas més exagerat, fins avui dia, que deixa veure com és d’evident aquesta influència mercantil en qüestions d’educació i preparació de les noves generacions. I dic fins avui dia, perquè encara pot aparèixer un altre ministre “d’educació i cultura” més valent i fer aplicar una llei encara més utilitarista.

Vull presentar-vos un anàlisi de la LOMCE de Fernando Trujillo, ho podeu veure complet a  http://lomceanalizada.tumblr.com/ :

Fragmento del análisis de la LOMCE por Fernando Trujillo by Jacob Smith

Deixant això una mica de banda, ara em centraré en polítiques educatives TIC per desenvolupar les tecnologies de la informació i la comunicació als centres educatius.

-Dècada dels anys setanta i vuitanta.

Hi havia un entusiasme social per la tecnologia i la informàtica i es confiava que aportés grans canvis positius en el sistema educatiu. Tot i la necessitat d’ampliar els recursos de les escoles per poder dur a terme una assignatura d’informàtica, es varen aplicar amb il·lusió de renovar la pedagogia del sistema educatiu.

A Espanya s’iniciaren projectes com el d’ATENEA que va desenvolupar a un altre denominat Programa de Noves Tecnologies de la Informació i de la comunicació (PNTIC) que es basaven en la metodologia EAO (ensenyament dirigit per ordinadors, és a dir, bàsicament, el canvi s’havia plasmat en el accés a ordinadors en els centres i a l’aparició d’una assignatura destinada a utilitzar l’ordinador.

-Dècada dels noranta.

Com sabem, si volem una millora de l’educació cal molt més que material (ordinadors) i espai-temps (assignatura); cal el factor humà, decidit a fer un anàlisi profund per canviar la metodologia.

Com que els programes no aportaven les millores esperades, es va generar un període d’estancament ja que, poc a poc, es donava menys suport econòmic i legislatiu als plans per aplicar les TIC’s a les escoles.

-Segle XXI.

Gràcies al desenvolupament de les TIC quant a context social i econòmic, es va reprendre la lluita per aplicar programes que impulsessin l’educació amb tecnologia.

Des d’Europa es va propiciar un gran impacte al sistema educatiu, però també en altres àmbits  i sectors socials. I va sorgir l’Internet a totes les institucions públiques.

Les escoles, que ara tenien internet i ordinadors, aplicaven el Pla Info XXI que preveia l’alfabetització tecnològica de la població espanyola (vegeu a la següent entrada de blog el desenvolupament del concepte alfabetització tecnològica.)

Ara sí, al 2003, el Ministeri d’educació i cultura explicita que l’objectiu és millorar el sistema educatiu integrant les tecnologies de la Informació i la comunicació com a eines habituals en el procés d’ensenyament aprenentatge actuant en infraestructures, continguts educatius i la formació docent.

Tanmateix, com ja he esmentat abans, els projectes TIC de més fruits han sigut els de les comunitats autonòmiques. N’és un bon exemple el de a comunitat canària. El govern de Canàries va desenvolupar un document per orientar als centres educatius per a elaborar un Pla Tic que es basava en la LOE. Ara s’han de regir per la llei actual LOMCE (2013).

Durant el període 2009-2012, a Espanya les polítiques educatives TIC varen tenir un especial recolzament polític que va propulsar un model 1 a 1, caracteritzat per destinar un ordinador per cada alumne. S’entenia que per tal de dur a terme un gran canvi calia un gran esforç per determinar uns criteris bàsics entre govern central i els autonòmics.

Aquesta nova proposta es va traduir en el Programa Escola 2.0 que, una vegada més, no va es va poder implantar. A les properes eleccions, el partit popular va guanyar i instaurà un pla de mesures restrictives quant a despeses econòmiques de l’administració justificant-se en la crisi econòmica que arrosseguem des del 2011.

Les contínues retallades dels pressupostos en educació i en altres sectors socials públics, limiten en gran mesura els avanços d’aquests programes educatius. No només en els recursos físics TICS sinó també en la formació del professorat.

En aquest país portem més de dues dècades intentant fer un canvi significatiu que de veritat canviï la qualitat del sistema educatiu incorporant les TIC’s a les aules com a eines per a desenvolupar objectius, competències i actituds a nivell transversal. 

I què en pensen els mestres i professors de tot això? Trobem cert consens d’opinions a l’article de la Revista Científica de Tecnología Educativa: Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Por Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª, La laguna (Espanya).

En aquest article es posa de manifest que els mestres i professors no han arribat a veure canvis substancials tot i les esperances fundades.

La dotació de recursos també és important, de fet, sembla que és un dels aspectes que millor s’han desenvolupat. Quasi tots els centres tenen wifi i hardwares suficients per utilitzar, alguns més i altres menys però, poc a poc, s’està aconseguint nivells acceptables.

En conclusió, hi ha necessitat de canviar les metodologies; hi ha necessitat de crear un pla TIC als centres com a un document més, de igual importància com per exemple, el Pla lingüístic de centre, etc.; d’oferir als professionals una formació i, aconseguir que el govern central i els autonòmics treballin en col·laboració i consens. 

Com a futura mestra, tot aquest panorama em fa sentir una mena de confusió i poca confiança cap a la legislació educativa.

Quan es parla de canvi metodològic i formació del professorat per a incloure les TIC’s tenc la sensació de que encara això no està clar. Malauradament, fins que això no estigui pautat i es dugui a terme, bé podem continuar incorporant ordinadors i wifi a les aules que continuarem exactament igual.

D’aquí a uns anys, quan em trobi a una aula amb un grapat d’infants i un altre d’ordinadors, com he de fer per  que els dos bàndols es coneguin adequadament? Com he de fer per no caure en activitats i metodologies tradicionals, pobres, poc significatives i descontextualitzades? Penso que l'actual llei LOMCE (2013) no ho recull amb encert.

Aquesta és la realitat. Moltes escoles amb intenció d’abraçar les TIC’s no les utilitzen amb una actitud crítica ni analitzant les pràctiques que fan. Cal recordar que l’ús d’un ordinador pot ser igual que una tradicional fitxa de dubtosos beneficis per al procés de desenvolupament i aprenentatge de l’infant.

I aquesta sensació no és només sobre les lleis educatives TIC’s, sinó en l’educació en general.

Em frustra com a ciutadana i com a futura professional de l’educació que les lleis educatives siguin pensades i promulgades per persones que no tenen una mínima formació en aquest camp professional.

Avui dia, qualsevol pot ser polític o ministre i dir bajanades en nom del benefici de la població i la millora de l’educació sense que el seu lloc de treball pateixi perill. Doncs sembla que sí. I fins que les lleis educatives no estiguin revisades per vertaders professionals continuarem lluitant per la qualitat de l’educació els que estem dia a dia amb infants i amb aquestes lleis limitant la nostra tasca. Les lleis vindran i s’aniran però els mestres hem de tenir clar el perquè de les TIC’s a les aules i com utilitzar-les.  

Bibliografia i webgrafia:

Area, M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y comunicación al sistema escolar. Capítol del llibre de Sancho, J.Mª (coord.): Tecnologías para transformar la educación. AKAL/U.I.A., Madrid, 2006, pgs 199-232.

Area, M.; Sanabria, L. i Vega, Ana Mª (2013): Las políticas educativas Tic (escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Article de la Revista Científica de Tecnología Educativa. La laguna (Espanya).

http://fernandotrujillo.es/